bellesa

hem decidit fer alguns canvis...

jo no faig propòsits impossibles, simplement sóc responsable.
i això significa fer canvis.
no cal fer-los tècnicament.
s'han de fer emocionalment (motivació).
o ambdós.
o cap.

però s'ha de fer. encara que no siguin canvis, s'ha de fer.
fer ja seria una victòria.

no us quedeu mirant sèries. siusplau.
sabem que fem les coses malament però hem de millorar.

*

també farem canvis més pueblerinos.
i no cal que estigui d'acord amb tu.

acomiadar-se

les coses boniques s'han de tancar perquè la pols no les faci mal bé, s'han de posar en una capseta que hauràs de comprar especialment per a l'ocasió i que obriràs sempre que ho necessitis. amb solemnitat. i tot serà bonic eternament.

si no ho fas pot ser terrible, els records se'n poden anar amunt i avall, escampar-se i no tornar, modificar-se, esborrar-se. o fer-se vulgars, quotidians, roïns.

el què passa és que no tothom ho sap i és una cosa molt important. i una putada.

l'estrés que torna

i oblida l'essència política de totes aquestes petites cosetes que anem fent...

motius per viure

el vi, el pà i el formatge.
i a vegades el fuet, però depèn de quin.

'muy pocas personas, demasiada gente'

A l'estiu, quan tot es veu amb més calma, t'adones realment de qui són aquelles persones que volen estar al teu costat. D'aquelles persones que t'estimen. Hi ha persones amb les qui sempre has confiat que desapareixen, se'n van volant com el fum. Hi ha persones que et sorprenen, que quan les vas conèixer ni t'imaginaves que acabaríeu tenint una relació tan estreta, persones que fins i tot no t'agradaven i que ara necessites que t'aconsellin.

Amb els anys vaig reconeixent que l'important no és tenir molts amics o tenir una colla a qui veure cada dia, sinó tenir aquelles persones - aquells amulets - disposats a ajudar-te quan ho necessites a canvi de res, a canvi d'una abraçada. Poden viure lluny o al costat de casa teva, però sempre són allà, presents, amables.

Ahir mentres m'operaven intentava pensar en elles... i em vaig fixar que no vaig pensar ni en tu, ni en tu. Persones per les que hi havia malgestat tantes llàgrimes... s'han esfumat amb elles? Sembla que sí, i en el fons fa temps que ho sé.

Però seguirem creixent, contruint un destí allunyat de vosaltres.
Per molt que fingim que ens dol, serà inevitable.

Si se callase el ruido (Ismael Serrano)

Quizás entenderías que nos queda la esperanza...

28 de juny

Tenim la mania de posar i de posar-nos etiquetes. Segurament, ho fem per a fer-nos la vida més fàcil, per a estalviar-nos temps de conèixer a una persona i saber informació seva només dient-te: "és pija", "és emo", "és punk" o - per relacionar-ho més amb la temàtica de l'entrada - ... "és gai", "és bollera", "és bi, pots provar-ho que potser cola"...

Jo em pregunto fins a quin punt és tant necessari fer-ho. Fins a quin punt les nostres sexualitats estan definides i són estàtiques. Com pot, una cosa tan simple com el sexe, comportar tantes dificultats i ser l'eix central de molts dels nostres problemes? No et pensis, tampoc sóc d'aquelles que neguen que existeixi l'amor, però realment, quan es tracta de sexe i prou, per què ens hem de menjar tant l'olla? Per què hem d'anar amb secretets? Per què no en podem parlar obertament amb els nostres amics? I sexe i prou... realment existeix? No podem ser amigues d'aquelles amb qui practiquem sexe i després no cal que ens donem explicacions del què fem la resta dels nostres dies? I ja no dic amigues, és que no és bonic abraçar-se com si fossiu la parella més enamorada del món? Tinc un garbuix mental la veritat. Però el que em preocupa més no són els meus dubtes, sinó la incapacitat que tenim per parlar-ne, d'aquests. Fins i tot amb gent conscient del patriarcat i que fins i tot milita per a abolir-lo. Una cosa és divertir-se fent premsa rosa, intentant esbrinar qui s'ha enrotllat a la darrere festa, l'altra són els insults, les males mirades i les putes etiquetes.

Són molts els dubtes que tinc sobre aquest tema. I qui més em coneix ho sap. Per això m'està costant molt escriure això, tenir un discurs estructurat i definit... no vull donar explicacions de res, vull que visquem el sexe lliurement i sense pressions socials - i ja no dic del govern conservador que tenim - sinó, pressions nostres, entre els nostres grups d'afinitat...

Potser sóc un bitxo raro, potser no, però em sento desplaçada, masses parelles monogàmiques al meu voltant, i les que no en tenen tanmateix també estan plenes de tòpics... i jo mateixa, que em costa trencar-los... a part de sortir avui al carrer les que puguin, crec que el més important és que parlem molt i ens comuniquem molt, que no tinguem por d'explicar els nostres dubtes, debatre les nostres opinions i compartir experiències entre tots i totes. Tots i totes. Sí.

Anem a parlar de l'estat policial

Després de llegir el llibre de 'Cròniques dels 6 i altres retrats de la claveguera policial' d'en David Fernández, una onada de gèlida impotència ha recorregut el meu cos.

La seva seguretat és la nostra inseguretat, el nostre no poder caminar pels carrers tranquils, no poder confiar en qui tenim colze a colze en una manifestació, el nostre ofec constant que ens suposa saber que tots els nostres moviments són videovigilats i que - si entrem a la seva "llista negre" - tenen impunitat per rastrejar-nos fins a fer-nos caure en el més fosc dels pous de la repressió.

I això no ens ha de fer por. Nosaltres tenim una arma molt més forta que és la raó. La raó i la solidaritat. No és una guerra, no es tracta d'una lluita entre dos bàndols oposats. Ells són simples mercenaris que un cop acabada la seva jornada laboral de 8 hores tornaran a casa i faran l'amor amb les seves dones i jugaran amb les seves filles. La nostra jornada laboral són les 24 hores del dia, perquè tenim la ferma convicció que fem les coses ben fetes - i les fem - i no ens n'amageum darrere el casc, ni el tratge i la corbata d'aquells que els han donat les ordres, ni darrere les mentides dels mitjans de comunicació.

Donem-hi la volta. La seva repressió ha de servir per legitimar-nos, per demostrar que allò que fem - okupar espais buits, denunciar l'especulació del nostre territori, denunciar els culpables de la crisi i la precarització laboral... - els molesta, i que crec que deu voler dir que tenim raó. Perquè ens tracten de marginals i d'immadures, però necessiten un dispositiu de 500 Mossos d'Esquadra, 200 infiltrats i una Unitat Especial - l'antic grup dels 6 del què parla el llibre - per combatre'ns quan nosaltres, en les nostres petites victòries, l'únic que hem necessitat és el do de la perseverança, perseverança per seguir dempeus malgrat la repressió, perseverança per continuar defensant les veritats amagades pels seus periodistes - i que tant mal els fa que surtin a la llum.

Seguirem. Seguirem sent solidàries per combatre el seu estat policial, per combatre el monopoli de la violència. Perquè la criminalització que els moviments socials hem patit aquests últims dies amb el bloqueig al Parlament no té nom, i és la nostra feina desmentir-ho i fer pedagogia: com ens pot titllar de violents l'estat que cada dia l'exerceix sense miraments? La línia entre legalitat i legitimitat és difosa en el nostre estat pseudodemocràtic governat pels mercats - i pels polítics que executen els seus interessos.

Recomano aquest llibre a totes aquelles que vulguin bastir-se de més experiència sobre l'estat policial i - també - per fer un recorregut per les lluites dels 15 darrers anys a Barcelona (fins al 2006), unes lluites que nosaltres no hem viscut però que han de servir per teixir consciències i experiència, per compartir-les i combatre així les seves mentides. Les seves tortures. La seva repressió.

Saps quan tens aquells nervis inútils?

Sí, els que es resolen amb una Copa Danone i la solidaritat de les amigues...!

Ha sonat el despertador de les lluites socials.

Ara, al mes de maig del 2011; aquí, als Països Catalans.

Portàvem mesos, potser anys, endormiscats d'aquella manera com quan fas la migdiada, que tens un ull obert i l'altre clos i mig t'enteres de les coses, mig somies revolucions. Les acampades han sigut un despertador, un despertador molt potent. Des d'arreu de les acampades dels Països Catalans s'han despertat tots els eixos de lluita social. Tots estan en alerta. Tots tenen dos ulls per a veure que no estan sols, que la gent il·lusionada surt de sota les pedres, que només faltava desemboirar-los la ment, trencar-los la rutina del seu dia a dia centrat en la feina i els estudis, fer-los sortir al carrer i trobar-nos, parlar, comunicar-nos; per després organitzar-nos.

Cada dia veig més clar que això de les acampades té molt potencial. Hem ocupat els espais públics, i totes aquelles reflexions, crítiques, dades, estudis, problemes, il·lusions i debats que teníem guardats en un calaix a la llibreta de les assemblees, ara han pres al carrer, ara cada dia ressonen per les places dels Països Catalans i tothom se'n sent partícep, i tothom vol fer-hi alguna cosa. Només per posar un exemple, el mític debat "violència sí", "violència no", que sí d'una manera "se'ns allunya la gent", que sí de l'altra "no incidim en les estructures reals" mai havia estat tan present en boca de tothom.

I és que d'una cosa tan ambigua com és la democràcia i la reclamació de la seva aplicació real n'han sorgit milers de lluites on cadascú podia estar més o menys implicada o fins i tot desconèixer: educació, sanitat, habitatge, gènere, immigració, cultura, ecologia... i fins i tot l'autodeterminació dels pobles, perquè tots aquells que vam tenir la lluita independentista com a primera lluita social i que pensàvem que aquests anys l'estàvem guanyant, potser estem baixant del burro, potser estem veient que per molt mediàtica que sigui l'independència (fruit de l'independentisme de tratge i corbata) la realitat de la majoria de la població és l'apatia i l'allunyament envers aquesta qüestió que, cal no oblidar-ho i sembla que molts han oblidat, no deixa de ser una qüestió social més i una reivindicació d'un dret bàsic com és la llengua, la cultura i el dret a decidir. Tornant al tema, cadascuna d'aquestes lluites està agafant força: els estudiants comencen a plantejar-se què fer contra les retallades que fa temps que s'anuncien a la seva universitat i una convocatòria com tantes d'altres a la UAB ha sigut la mar de fructífera i ens ha tret el pessimisme que algunes duiem a sobre, demà a Terrassa totes anirem a donar suport a la lluita contra les retallades en sanitat a la Mutua i - gràcies a l'acampada - serem més que mai i - gràcies a l'acampada - m'aproparé a un tema i a una lluita que desconeixia. Igual que avui totes ens hem vist sacsejades per les experiències de desnonaments i com s'organitzen i se solidaritzen entre elles. Necessitàvem això, necessitàvem això i ningú ho havia sapigut veure, ningú més que l'espontaneitat de les inquietuds socials que totes duem a dins, des de les que estem implicades i organitzades, fins a aquelles que duien una rutina alienada i s'han trobat el Raval de Montserrat ple de tendes o la Plaça Catalunya amb més vida més enllà dels coloms.

I demà? I on va tot això? I si no es reclama res factible? I si desallotgen? (...)

És igual, ara el despertador ja ha sonat.

Serà qüestió d'esforç individual i col·lectiu que ens aixequem dels nostres rulos (màrfegues, aïllants... les acampades també serveixen per enriquir vocabulari!), ens netegem les lleganyes i comencem a caminar amb pas ferm i totes agafades de la mà. Perquè malgrat que unes ja estiguessim pensant en l'esmorzar i les altres encara no haguessin obert els ulls, ara ens hem despertat al mateix so, i encara que ens separem per a tornar a les nostres lluites quotidianes i jo tornaré a les assemblees d'estudiants i tu tornaràs a les plataformes de desnonades, estic segura que el despertador no ha sonat en va i que, molt més fortes que abans, avançarem juntes cap a un món millor.

Jornada de reflexió

La veritat és que no tinc massa per reflexionar de cara a les municipals de Matadepera (qualsevol alternativa a la majoria absoluta d'Unió serà una victòria), però incito a la reflexió a tots aquells que tingueu una Candidatura d'Unitat Popular (CUP) al vostre poble o ciutat. Una alternativa necessària, una alternativa a tot allò que es rebutja des de les acampades, una alternativa teixida des de les entitats de barris i les associcacions de veïns i no des dels interessos econòmics i partidistes, una alternativa als partits independentistes i d'esquerres que ens han decepcionat, una alternativa que no es morirà el 23 de maig: perquè aquells que hi militen i aquells hi donem suport continuarem treballant encara amb més insistència després de les eleccions. La veritat és que feia temps que no sentia un discurs tan honest i motivador com el de l'alcaldable per la CUP de Barcelona, Xavi Monge, ahir al vespre a l'Acte final.

Però bé, com que tot això ja ho tinc clar i la majoria dels que llegireu el text també, prefereixo centrar la meva Jornada de reflexió al voltant de les acampades promogudes per Democracia Real YA, un fenomen que ha generat (o hauria de generar) debats, reflexions i contradiccions entre aquelles que ja estem organitzades per lluitar pels nostres drets nacionals i socials.

Com moltes, vaig començar totalment escèptica a la iniciativa, pensant que eren quatre frikis que no n'havien tingut prou amb la batukada de diumenge i no tenien res millor a fer que acampar a Plaça Catalunya. I, a sobre, espanyols. Mica en mica - i a mesura que disminuïa el gruix de feina de la setmana - vaig començar a veure com s'aixecava gent que mai s'havia aixecat, com acampava gent que acostuma a mirar-te malament quan li dius que no pots fer quelcom perquè tens una assemblea. I encara que continuava escèptica perquè no sabia qui hi havia darrera de tot això, ja m'era igual: ara era una acampada del poble.

Dijous a la tarda vaig anar-hi, poca gent encara, però molt bon ambient. Ahir em vaig quedar a dormir a Plaça Catalunya i la veritat és que va ser una experiència inolvidable. Però què ho fa - segons el meu criteri - que tot plegat hagi sapigut unir en una mateixa iniciativa a gent tan variada i a gent que no acostuma a organitzar-se per denunciar les mancances del sistema? Per començar, es reclamen coses molt obertes, assumibles per a tothom. També, perquè es tracta d'un esdeveniment lúdic i original que enganxa a les persones que potser no anirien a una manifestació: genera il·lusió i no crema. Finalment, també pel ressò dels mitjans, ja que no se'ls ha criminalitzat en cap moment - a molta gent li fa por que la criminalitzin-.

Però, quines mancances té? Es reclamen reformes al sistema capitalista, però no l'abolició de totes les seves estructures. Va ser impulsat des d'un marc hispanocèntric, però els independentistes han fet bona feina i ara ja podem parlar d'una #catalanrevolution. No parlaré de la necessitat d'una organització i estructura més sòlides, ja que és evident que un moviment popular no pot estar regit de la mateixa manera que les organitzacions on militem, que la revolució no la farà un Partit Comunista, sinó un moviment popular com aquest on la gent que porti temps currant amb unes estructures sòlides s'hi impliqui i el dugui a bon port. Tanmateix, també sabem que per a què hi hagués un vertader canvi hi hauria d'haver un nivell de combativitat més alt. Un nivell que, aleshores, faria que molta de la gent s'allunyés: un peix que es mossega la cua. Un debat controvertit però necessari i que no repatiré perquè ja fa temps que volta per la xarxa: http://www.kaosenlared.net/noticia/mas-barricadas-menos-batucadas-pan-rosas-anonymous

Però, i què? I què que aquesta no sigui la revolució dels nostres somnis? Un vertader revolucionari hi aniria, aniria i aniria i picaria pedra fins que allò s'acostés el màxim possible als seus somnis. Per què no ho estem fent? Per què molts dels que ens matem a fer cinc assemblees per setmana estem ajaguts al sofà i, fins i tot, alguns rajant de tot plegat? És que ens creiem superiors per haver-nos despertat abans? És que ens fa por la revolució? És que no ens interessa que la gent es mobilitzi si no és amb la nostra marca o les nostres maneres? Ens queda molt per aprendre i estem perdent una oportunitat.

Perquè, escolteu, tot això que està passant és fantàstic. Les sensacions que vaig tenir ahir a la nit envoltada de tanta gent que es plantejava alternatives al sistema on vivim encara que fós per primera vegada o que se'm quedessin curtes ni m'imaginava sentir-les, ni les oblidaré mai. I encara que després d'un dia de revolta tornarem a la violent normalitat jo estaré satisfeta si després de tot això, uns quants dels què mai s'havien mobilitzat decideixen organitzar-se i continuar picant pedra amb constància el seu dia a dia, als seus barris, pobles, ciutats i centres de treball i d'estudi. I m'és igual on decideixin organitzar-se, perquè jo caminaré amb ells malgrat no compartir els fins. I espero que tu també.

I si la ciutat del balcó comença per V?

... o acaba per T?

I si la qüestió és fugir?

Fas alguna cosa per canviar tot això?

Dedicat a tots aquells que us queixeu i no feu res, a tots aquells que aneu de progres i escolteu Inadaptats i KOP i no heu trepitjat mai una assemblea, a tots aquells que feu la revolució des del sofà... jugueu-vos-hi una mica més, quedeu-vos una estona més i ja veureu com mai es somia en excés.

"és la nostra feina fer d'arcades barricades"

Crec que defineix molt bé el repte que tenim ara.

Tenim un govern de dretes que la gent va votar per càstig a l'anterior i per catalanisme, perquè la batalla nacional (des d'un punt de vista regionalista) l'estem guanyant o, si més no, avancem a passes de gegant. Un govern de dretes que no s'amaga darrera de cap màscara socialdemòcrata com el Tripartit i que anuncia, sense escrúpols, retallades immorals en la sanitat i l'educació, els pilars de l'Estat del Benestar que alguns encara es veuen en cor de defensar. Dies després, difonen sense cap tipus de problema que no rebaixaran l'impost de successions, que estem en crisi i per això cal retallar dels serveis públics però ni pensar-ho, de retallar dels palaus d'aquells que ens han dut a la situació d'insostenibilitat que proclamen als quatre vents per justificar la privatització de tot allò que els pot proporcionar beneficis...

Fins aquí tot bé, tot correcte. És important escriure coses d'aquestes amb més o menys nivell per tant de difondre-les entre nosaltres i conscienciar-nos i formar-nos del moment que estem vivint. Però... hi pensem, en la gent despolititzada? Ells també pateixen les retallades, i a voltes molt mes que nosaltres. Els subjectes políticament actius tenim dues missions estretament agafades de la mà:

1. Difondre les maldats del món en què vivim
2. Aprofitar l'emprenyada de la societat per conscienciar-los del canvi necessari i, sobretot, per conscienciar-los que si s'organitzen poden defensar els seus drets i començar a construir una alternativa a totes aquestes putades que no han triat

-------------

1. És una missió senzilla tenint en compte que l'actual govern ja no juga amb màscares. Tanmateix, és necessari desmentir unes quants mites com "no hi ha diners" o com "els immigrants són la causa de l'atur". Hem de tenir clars qui són els culpables i assenyalar-los sense escrúpols i amb arguments sòlids i irrefutables.

2. Això ja és una tasca més difícil. La gent, emprenyada, no sap per on començar. No és conscient que ha d'esdevenir subjecte actiu per canviar tot això, de fet no és conscient ni que pot canviar-ho, prefereix ressignar-se en el seu dia a dia precari. No se senten identificats amb les plataformes polítiques que duen a terme un discurs alternatiu, possiblement per l'endogàmia que practiquem, fet que ens porta a duu sempre a terme les mateixes pràctiques polítiques (potser errònies, però no ho sabemper manca de diversitat). Com deia al principi, hem d'aprofitar tota l'emprenyada per transformar arcades en barricades, i l'única manera de fer-ho és mostrant-nos propers i, sobretot, útils. Fer veure a la gent les xicotetes victòries que es poden aconseguir amb l'autoorganització, fer veure a la gent que es pot teixit una alternativa real al sistema (és molt difòs l'argument de "el capitalisme és injust, però no hi ha cap sistema millor, potser simplement amb unes petites millores ja estaríem bé..."), per això necessitem molta formació i saber-la difondre i relacionar-la amb les coses que passen al dia a dia i necessitem saber captar quines són aquelles accions que tenen la doble-funció de putejar a la classe dominant i, a la vegada, d'apropar-nos als més afectats per la crisi (que, evidentment, no som nosaltres). Tasca difícil, però tinc moltes ganes de portar-la a terme. I sé que molta més gent també. I tenim potencial. Només falta que tracem el full de ruta i comencem a caminar, a fer feina, a sacsejar consciències, a fer nostres els espais i els carrers!

La vida és tancar els ulls, tornar a néixer.

Novetat

A partir d'ara es pot comentar, així sabré si a algú li interessen els meus maldecaps.

Mmm..

Feia temps que no escrivia.

He de buscar alguna motivació a part de la política i la festa, és massa el buit existencial que es fa dins meu quan m'adono que ja fa mesos que no toco la guitarra i que la trompeta... allà està. També quan m'adono que ja no em truquen de l'ETT i que torno a dependre totalment dels meus pares sense fer res a canvi, tractant-los fatal. Tampoc faig bé la política perquè res funciona com a mi m'agradaria. I els amics són tots de la secta, ja no sé què dir-me amb els normals a part de demanar-los un piti o que vagin bé els exàmens. I m'agradaria trobar alguna cosa de profit a fer... d'aquí poc faré vint anys i no hi ha res que faci especialment bé, cap qualitat que em permeti fer-me un raconet en aquest món, si més no per independenditzar-me econòmicament i moralment dels meus pares i no sé, sentir que tinc alguna utilitat en aquest món a part d'anar aprovant cosetes a la universitat, emborratxar-me o fer assemblees que no tenen cap resultat polític real i que només fan que frustrar-me. Sort que hi ha gent que em comprèn, però fa massa dies que no veig a l'Alba.

Una mica de seriositat...

"Poso els peus a terra, vull caminar. Necessito despertar en un dia radiant"

I ara toca període de reflexió, com tants d'altres. Després de sentir les conseqüències d'actuar amb les hormones i no amb les neurones, sempre toca tornar a exercitar aquestes darreres amb una mica de motivació intel·lectual: formació política, filosofia íntima, fins i tot sociologia gradual.

Sempre que vull fer i estic fent les coses bé se'm descontrola una hormona i totes les neurones la segueixen, inconscients, irresponsables... no sóc una cabra boja.

Simplement sóc addicta a sentir-me estimada. I m'oblido de mi mateixa amb aquest objectiu.

Continuem la partida.

Creixent

Creixo a base de patacades i de dies intensos.

Sembla mentida, però fins ahir no m'havia topat cara a cara amb l'enemic. Sempre que parlem de capitalisme ens imaginem quelcom abstracte, una societat amb cara de monstre que se'ns menja progressivament. Un Felip Puig del Polònia reprimint al peixos que l'intentem combatre i quatre cares de polítics famosos i logotips de bancs i multinacionals.

Ahir l'enemic era molt més proper i sentir-lo parlar replicant les meves paraules em va atacar directament al nerviosisme i a la paciència, a la tranquil·litat de viure lluitant contra una cosa que no existeix físicament, contra una cosa que, tanmateix i per aquest motiu, no es pot aturar. Tenir a un dels culpables de la privatització de la universitat de tan a prop, argumentant allò que inargumentable amb boniques paraules per mantenir el prestigi davant del seu equip d'ovelletes i per enganyar a alguna ment innocent i despolititzada, em va sacsejar per dins.

Vas quedar retratat, senyor Cardús. I em vas donar els motius i la ràbia necessària per continuar lluitant per una universitat pública, popular i de qualitat. El moviment estudiantil no s'ha mort, el moviment estudiantil és ara i aquí i estem patint més atacs que mai! Despertem-nos, fem d'arcades barricades, tornem a sortir al carrer, defensem els nostres drets i construïm el temple de la saviesa que volem, no deixem que el dissenyin La Caixa o el Banc Santander.

Força! (mm.. i el títol? bé, sembla que la política continua superant la meva persona.. i la teva)

Actuar de manera revolucionària

A vegades sembla que la meva vida i les meves idees vagin separades. Com si a dins del cos tingués quelcom que m'impedís ajuntar-les, quelcom que li fés mandra deixar de ser una persona alienada i conformada amb el sistema. Analitzaré els que em semblen més cabdals.

La mandra que em fa formar-me. Sóc d'aquelles persones que creu imprescindible formar-se abans d'opinar sobre les coses. Tanmateix, malgrat que tinc els canals i les ganes de fer-ho, a l'hora de la veritat la mandra em supera. Una ex-estudiant de periodisme i sociologia no pot rebre "La directa" a casa seva i no llegir-la la majoria de setmanes, i el mateix dic amb les webs de contrainformació. És molt fàcil estirar-se al sofà i mirar les notícies de TV3 amb un punt de vista crític però desinformat de la realitat. Per ser coherent amb el què penso (que per ser un agent polític real hem d'estar molt més formades, que ens ha de preocupar immensament la realitat del país i de tot el món, ser crítics amb tots els textos que ens apareixen al davant per molt que els hagi escrit el nostre amic de l'ànima...) he de currar-me moltíssim el desenvolupament de la meva intel·ligència i l'erradicació de la mandra soporífera que fa estudiar. Sí, perquè això és estudiar. I estudiar m'agrada.

Els tics patriarcals. Des de que vaig començar a conèixer el món afectivo-sexual he arrossegat molts tics. Possiblement, dels tres punts, és el que mica en mica he aconseguit anar millorant. Sóc una persona molt menys patriarcal que la majoria, però encara que la teoria la tingui clara, no puc evitar posar-me gelosa cada vegada que veig que a ell li interessa molt certa noia. Amb el sexe també he sigut patriarcal. Sempre esperant que em vinguin, que em dominin, que no em preguntin. Els meus pensaments eròtics també són així. No mola gens. Però almenys he aconseguit poder mantenir sexe i no enamorar-me o minimitzar els sentiments de gelosia en aquest aspecte.I continuo actuant diferent amb els nois que amb les noies quan no els conec. I continuo potenciant els meus trets femenins per lligar o depilant-me i centenars de tonteries més. Tanmateix, poca gent ha aconseguit canviar-ho, això, així que m'hi esforçaré més quan hagi resol la resta de problemes.

Les drogues. Fumo i bec. Fumo poc i bec molt. I he tingut experiències molt desagradables per culpa de l'alcohol. Quedar-me sola, perdre'm festes, descontrolar-me, trencar coses, liar-me amb subhumans, tenir ressaques monumentals, perdre amics... i què hi guanyo? Res.

L'alcohol m'ha fet conèixer gent fantàstica, és cert. Però sóc prou vàlida per establir lligams com aquests sense necessitat d'embriagar-me, no? O de fer-ho amb moderació.

I ara un anàlisi una mica més serio: quan era petita deia que dependre d'un objecte era fins i tot pitjor que dependre d'una persona. Jo depenc de dos objectes, especialment de l'alcohol. Una droga acceptada per la societat occidental, però una droga que em transtorna com cap quan la prenc sense moderació i una droga que em té ben lligada i que m'està fent perdre la facultat de divertir-me sense ella i quan això em passi, quan m'adoni que no puc divertir-me sense beure, ja serà massa tard. I no vull acabar sent una ionqui, sent una puta merda que només serveix per sortir de festa i per follar, jo vull canviar el món i divertir-me i teixir complicitats reals amb la gent i l'alcohol m'ho impedirà si segueixo com fins ara, oi?

Ei, que em moderaré.


(I no vull escriure més... perquè... perquè... sóc la cosa més inconstant i imperfecta que existeix)

Renúncies

Per què renuncio? Per què no milloro?
Només vull omplir-ho una mica...

Érem, som i serem.

Les idees clares, i un passat commovedor.

(Cal mirar-lo de tant en tant quan els ànims estan baixos)

Et faig un croquis sobre l'alienació?

Planificant-me l'estudi per vomitar conceptes en un examen, planificant anar fent per aprovar la carrera i no per formar-me, planificant enviar currículums per tenir una feina, planificant cotitzar per tenir una vellesa digna, planificant marxar algun dia de casa, planificar quants diners necessito per fer tal cosa o per comprar-me tal altra, planificant borratxeres, planificant quants pitis puc fumar-me al dia, planificant com tenir unes relacions socials satisfactòries que encaixin amb els rols patriarcals, planificant com sentir-me plena, planificant com canviar tota aquesta merda.

Per sobre de tot, PRAXIS

Quan estudies Marx, és inevitable plantejar-se el funcionament de la societat capitalista. Jo em plantejo més aviat, quines reaccions té la gent despolititzada davant d'unes denúncies tan clares i tan aplicables a la política neoliberal i a la tisora amunt, tisora avall que tant està de moda. Per exemple, ara mateix, 22 hores abans de fer l'examen, la meva classe es deu estar fent palles pensant en l'emancipació de la classe obrera que acabarà amb l'alienació i l'explotació que genera la contradicció entre classes socials.

És molt possible que, malgrat tot, quan arribin a copsar l'essència de Marx (dur a la pràctica les seves idees, la crítica a l'idealisme que no té en compte que no som, sinó que fem), ni es preguntin perquè no li fan cas després d'haver assumit totes les seves crítiques al sistema de producció burgès. Possiblement, s'autorespondrant amb tòpics com: és que les teories de Marx ja no tenen sentit al segle XXI, és que el comunisme ja es va aplicar i no va donar bons resultats, és que actualment no hi ha consciencia de classe obrera (i serà ben cert que és això, però és culpa de l'estat del benestar burgès que ha eliminat aquesta consciència amb el claríssim objectiu d'apaivagar les reivindicacions marxistes), és que les teories de Marx estan bé però no es poden dur a la pràctica, ja es va veure a l'URSS. A aquesta penya només se'ls pot respondre dues coses: apreneu història i enteneu Marx.

Llavors tindrem un altre sector de gent que hauran entès que el marxisme no té sentit si no es duu a la pràctica i que, realment, creuen que la revolució és el camí. Només el 3% serà coherent amb el que pensa i militarà a qualsevol organització que intenti duu a la pràctica (amb més o menys èxit, això és indiferent) aquestes teories de Marx que tant li han agradat. La resta, respondran: No tinc temps, treballo i estudio, no hi ha cap organització que em representi, jo no serveixo per fer política, no estic prou format, a les assemblees sempre hi ha rols de poder i realment no són assemblees, m'he de concentrar amb els estudis, estic cremat d'haver lluitat durant molts anys sense veure'n el resultat... QUINA MERDA DE PRAXIS ÉS AQUESTA?

D'acord que les organitzacions d'esquerres tenim greus problemes, d'acord que no hem aconseguit arribar en discurs i pràctica a les grans masses de la població. Però una mica de coherència ideològica no fa mal a ningú.

Tothom assumeix les condicions subjectives.
Alguns, les objectives. (atacades per l'estat del benestar, però que mica en mica el monstre neoliberal torna a destapar amb les reformes laborals).
I la lluita (tercer factor que fa possible la revolució), la lluita... realment la tenim assumida?

Realment ens creiem que podem fer la revolució? O estem jugant a fer xerrades i pancartes? Estic segura que tothom en dirà que no, que la revolució mola. Però no som el què pensem, sinó el que fem, i si la resposta real és i sembla ser negativa... apaga y vamonó!

(o ens ho currem més i canviem aquest sistema d'una puta vegada, que des de que Marx va escriure els manuscrits ha plogut massa i al final ens ofegarem)

Fotografia

El focus d'atenció és un balcó d'una gran ciutat mediterrània. El balcó té rajoles quadrades de color crema, però si hi camines descalça són molt fredes. De fet, tampoc pots caminar-hi gaire, no és pas més gran que una taula de ping-pong. Les baranes són de ferro, algunes cargolades, formen dibuixos bonics i simètrics. Hi ha fruita, no sé a on però n'hi ha. Seca, potser, com una decoració que s'enfila per les baranes. A l'esquerra un tamboret de tres potes amb el coixinet gris de netejar-lo poc. També hi ha quatres burilles de tabac d'enrotllar al terra. Cendrós. La ciutat és de colors. Color fúcsia, color ocre i color marró. També algunes tovalloles verdes esteses als altres balcons i banderes, banderes que també són de colors. Contrasten amb el marró de les parets i donen personalitat als balcons, que discuteixen a la nit, perquè tothom els senti. Aquest balcó té una pancarta, una pancarta blanca feta a mà. El Lluís Gavaldà diu que és per aturar la guerra, però podria ser per qualsevol altre cosa. Preferiblement alguna reivindicació del barri, que la guerra li queda massa lluny.

Fa un sol espatarrant.

Ella ha retirat les cortines que tapaven el terrat. Són les dotze, però a dins del pis encara era de nit. El sol li ha empetitit els ulls. S'ha tret un cigarret que tenia guardat darrere l'orella i l'ha encés amb algunes dificultats. Fa una mica de vent, avui. A ell no li agrada el tabac i a ella li agrada fumar després de fer l'amor, però s'estimen igualment. Ella pensa. Deixa que els seus fantasmes se'n vagin ben lluny, amb el fum que treu lentament. Potser pensa que no l'hauria de convidar tantes vegades al pis o que tenen una relació massa formal, potser prefereix fer-se un horari de totes les coses que ahir va deixar de fer per veure'l i que avui haurà de fer amb presses i malament. L'interrupció. Ell l'abraça per darrere i la seva samarreta ampla, una de cutre de color taronja amb unes lletres negres, s'arruga d'una manera molt simpàtica. No porta pantalons i la pell de les cames se li ha posat de gallina. Ell sap que la cigarreta de després és sagrada, però vol fer-la enfadar. Ella no es gira, li agafa els braços i recolza el cap sobre el seu pit. El cigarro s'apaga, però ella continua recolzant un braç a la barana de ferro i tanca els ulls. I de sobte, el flaix. La sorpresa. La realitat. El desequilibri de totes les forces harmonitzades. El record i el temps mort. El romanticisme idílic i una fotografia que es farà famosa pel flickr i que més endavant la publicaran a tots els murs del facebook. Són aquelles fotos típiques que semblen quadres, però que són persones reals i desprevingudes. Persones boniques. El veí indiscret ha resultat ser extrany, però simpàtic. I els ha convidat a beure cafè amb llet.

Porta ulleres de pasta i és del TRESC.

*

Aquesta és l'única i importantíssima raó per la què vull veure en un pis.
La ciutat no té nom, però comença per B i acaba per A.

Els Pets – Del Balcó De Casa

(Sang a les venes)

Blackberries per curar la crisi, SOMRIU! (són gratis, eh?)

Podriu-vos en el vostre xat i deixeu-nos a la resta d'éssers en pau. Les Blackberries són gratis perquè en pugui tenir tothom i tothom pugui apreciar les novetats tecnològiques de l'era moderna i valorar la feina de les companyies telefònics i els tècnics gràcies als quals tenim xat de Blackberry.

(i falses necessitats que ens irriten i ens ofusquen si no les podem cumplir)

(els pares de la marta són els únics que tenen seny, però ella no ho pot entendre)

(obsolència programada? sí, LA DELS VOSTRES CERVELLS ALIENATS)

Responsabilitat

Crec que tot això em va gran. Fins ara m'havia limitat a ventar la petita flama perquè anés creixent. Ara, tinc por. Ser conscient que puc fer una foguera i limitar-me a quedar-me en un racó picant dues pedres perquè en salti alguna espurna, és dur. Dur i cobard. Molt cobard. Perquè era conscient del què suposava el compromís. (I també que em superava).

Les millors revolucions es fan a batzegades i sense pensar-s'ho massa.
No és el meu estil.

------------------------------------------------------------------------------------------------------------

APRENDRE A FER SERVIR L'ENCENEDOR

CREMA,

CREMA,

CREMA,

CREMA

El teu deliciós somriura (amb a)

Ser sociòleg implica saber-se separar del teu rol per ser conscient dels seus efectes.
En el teu cas, no puc.

Ganes de ser diferent? No, no m'estaria menjant tant l'olla.
Potser hi ha una paraula vàlida, però podria ser l'altra. I això fa por.

Desmaquillant enganys

Sempre és curiós saber que allò que t'imagines és una certesa: alimenta el teu ego com a persona intuïtiva en aquest aspecte. Encara és més curiós saber-ho, però, mesos després de que tot hagi passat. Això et planteja moltes coses sobre la confiança que les persones aboquen sobre tu o, més que confiança, el sentiment que els generes: protecció i no pas amistat, pena i no pas complicitat.

La veritat és que això posa el finikitu que necessitava. Mentalment fa temps que ho tenia clar, però necessitava algun estímul real que m'ajudés, que em fés de punt escrit i no només oral.

Deixar-ho escrit també mola, és un bon costum que he anat perdent per culpa del Facebook.

Ei, m'agrada, m'agrada molt, estic contenta. I tinc l'autoestima mental pels núvols: com puc arribar a endevinar aquestes coses d'una manera tan clara? Em plantejaré fer-me mèdium, de veritat.

Treballar

Rellegint el text anterior m'he adonat que repeteixo molt aquesta paraula en dos estadis completament diferents.

- El treball entès com a inversió d'un temps i uns esforços en obtenir un salari
- El treball entès com a inversió d'un temps i uns esforços per construir una societat millor en la què la concepció anterior del treball perdi el seu sentit negatiu

Hauré d'ampliar el meu vocabulari per diferenciar els conceptes.

Reflexions al Carrefour

Quatre hores d'alienació donen per pensaments de tot tipus i color, però mentres la teva ment viatja a la velocitat d'un coet les teves paraules i accions semblen automatitzades per acontentar al màxim als teus superiors. Un cop has acabat d'odiar la teva submissió lingüística, et tortures mentalment per no cedir i, malgrat tot, continues parlant en una llengua aliena arribes a la conclusió que no ets tu qui està darrere aquell taulell, sinó una simple màquina que s'activa amb les piles d'un bon sou.

Enfocant els problemes personals als col·lectius, com ha de fer tota reflexió, arribem sempre a les sàvies conclusions de Marx sobre l'alienació de l'assalariat envers una feina que no li pertany. Un problema que s'agreuja amb la passivitat social envers la precarització del treball, envers la queixa sense acció que tan caracteritza als catalans. I ja no parlo d'arribar a l'arrel del problema i copsar que la seva destrucció és l'única sortida.

Només demano una mica de dignitat personal quan, malgrat el gran allau de retallades socials en nom de la deesa Crisi, la massa no fa el mínim esforç per organitzar-se amb els seus iguals per defensar els seus drets treballant dia a dia. S'ha perdut la cultura del combat. De la dignitat.

Iaia: Ya voy yo a colgaros los pantalones, a ver si me dan un puesto de dependienta en el Carrefour a mi también!
Company de feina: Jaja, a ver, a ver...
Iaia: ¡Como ahora se trabaja hasta los 67! Y después dicen que no hay faena para los jóvenes... yo os la dejo toda, toda.
Company de feina: Ya, ya... ¡esto de la jubilación!
Iaia: Es una vergüenza, pero ya me dirás tu que le vamos a hacer...
Company de feina: Pues nada, que podemos hacer, a trabajar... ¡que le haremos!, ¿no?
Iaia: ¡Así es, con energia!

I jo? Jo estava massa enfeinada (alienada) plegant camises per dir-hi alguna cosa. Però què havia de fer? Algú m'ho pot dir? Si genero debat mentres treballo rendiré menys i si rendeixo menys no m'allargaran el contracte i si no m'allarguen el contracte no tindré diners per independenditzar-me econòmicament i moralment dels meus progenitors.

Cal destruir tota aquesta merda amb l'arma del treball i la convicció.
I no només amb successives vagues generals.
Sinó aplicant-les a un canvi de consciència col·lectiva.

El triomf d'una vaga no es compta amb el nombre contanidors cremats, sinó amb el de consciències sacsejades. Treballarem per assumir-ho.