El focus d'atenció és un balcó d'una gran ciutat mediterrània. El balcó té rajoles quadrades de color crema, però si hi camines descalça són molt fredes. De fet, tampoc pots caminar-hi gaire, no és pas més gran que una taula de ping-pong. Les baranes són de ferro, algunes cargolades, formen dibuixos bonics i simètrics. Hi ha fruita, no sé a on però n'hi ha. Seca, potser, com una decoració que s'enfila per les baranes. A l'esquerra un tamboret de tres potes amb el coixinet gris de netejar-lo poc. També hi ha quatres burilles de tabac d'enrotllar al terra. Cendrós. La ciutat és de colors. Color fúcsia, color ocre i color marró. També algunes tovalloles verdes esteses als altres balcons i banderes, banderes que també són de colors. Contrasten amb el marró de les parets i donen personalitat als balcons, que discuteixen a la nit, perquè tothom els senti. Aquest balcó té una pancarta, una pancarta blanca feta a mà. El Lluís Gavaldà diu que és per aturar la guerra, però podria ser per qualsevol altre cosa. Preferiblement alguna reivindicació del barri, que la guerra li queda massa lluny.
Fa un sol espatarrant.
Ella ha retirat les cortines que tapaven el terrat. Són les dotze, però a dins del pis encara era de nit. El sol li ha empetitit els ulls. S'ha tret un cigarret que tenia guardat darrere l'orella i l'ha encés amb algunes dificultats. Fa una mica de vent, avui. A ell no li agrada el tabac i a ella li agrada fumar després de fer l'amor, però s'estimen igualment. Ella pensa. Deixa que els seus fantasmes se'n vagin ben lluny, amb el fum que treu lentament. Potser pensa que no l'hauria de convidar tantes vegades al pis o que tenen una relació massa formal, potser prefereix fer-se un horari de totes les coses que ahir va deixar de fer per veure'l i que avui haurà de fer amb presses i malament. L'interrupció. Ell l'abraça per darrere i la seva samarreta ampla, una de cutre de color taronja amb unes lletres negres, s'arruga d'una manera molt simpàtica. No porta pantalons i la pell de les cames se li ha posat de gallina. Ell sap que la cigarreta de després és sagrada, però vol fer-la enfadar. Ella no es gira, li agafa els braços i recolza el cap sobre el seu pit. El cigarro s'apaga, però ella continua recolzant un braç a la barana de ferro i tanca els ulls. I de sobte, el flaix. La sorpresa. La realitat. El desequilibri de totes les forces harmonitzades. El record i el temps mort. El romanticisme idílic i una fotografia que es farà famosa pel flickr i que més endavant la publicaran a tots els murs del facebook. Són aquelles fotos típiques que semblen quadres, però que són persones reals i desprevingudes. Persones boniques. El veí indiscret ha resultat ser extrany, però simpàtic. I els ha convidat a beure cafè amb llet.
Porta ulleres de pasta i és del TRESC.
*
Aquesta és l'única i importantíssima raó per la què vull veure en un pis.
La ciutat no té nom, però comença per B i acaba per A.
Els Pets – Del Balcó De Casa
Fa un sol espatarrant.
Ella ha retirat les cortines que tapaven el terrat. Són les dotze, però a dins del pis encara era de nit. El sol li ha empetitit els ulls. S'ha tret un cigarret que tenia guardat darrere l'orella i l'ha encés amb algunes dificultats. Fa una mica de vent, avui. A ell no li agrada el tabac i a ella li agrada fumar després de fer l'amor, però s'estimen igualment. Ella pensa. Deixa que els seus fantasmes se'n vagin ben lluny, amb el fum que treu lentament. Potser pensa que no l'hauria de convidar tantes vegades al pis o que tenen una relació massa formal, potser prefereix fer-se un horari de totes les coses que ahir va deixar de fer per veure'l i que avui haurà de fer amb presses i malament. L'interrupció. Ell l'abraça per darrere i la seva samarreta ampla, una de cutre de color taronja amb unes lletres negres, s'arruga d'una manera molt simpàtica. No porta pantalons i la pell de les cames se li ha posat de gallina. Ell sap que la cigarreta de després és sagrada, però vol fer-la enfadar. Ella no es gira, li agafa els braços i recolza el cap sobre el seu pit. El cigarro s'apaga, però ella continua recolzant un braç a la barana de ferro i tanca els ulls. I de sobte, el flaix. La sorpresa. La realitat. El desequilibri de totes les forces harmonitzades. El record i el temps mort. El romanticisme idílic i una fotografia que es farà famosa pel flickr i que més endavant la publicaran a tots els murs del facebook. Són aquelles fotos típiques que semblen quadres, però que són persones reals i desprevingudes. Persones boniques. El veí indiscret ha resultat ser extrany, però simpàtic. I els ha convidat a beure cafè amb llet.
Porta ulleres de pasta i és del TRESC.
*
Aquesta és l'única i importantíssima raó per la què vull veure en un pis.
La ciutat no té nom, però comença per B i acaba per A.
Els Pets – Del Balcó De Casa
