Jornada de reflexió

La veritat és que no tinc massa per reflexionar de cara a les municipals de Matadepera (qualsevol alternativa a la majoria absoluta d'Unió serà una victòria), però incito a la reflexió a tots aquells que tingueu una Candidatura d'Unitat Popular (CUP) al vostre poble o ciutat. Una alternativa necessària, una alternativa a tot allò que es rebutja des de les acampades, una alternativa teixida des de les entitats de barris i les associcacions de veïns i no des dels interessos econòmics i partidistes, una alternativa als partits independentistes i d'esquerres que ens han decepcionat, una alternativa que no es morirà el 23 de maig: perquè aquells que hi militen i aquells hi donem suport continuarem treballant encara amb més insistència després de les eleccions. La veritat és que feia temps que no sentia un discurs tan honest i motivador com el de l'alcaldable per la CUP de Barcelona, Xavi Monge, ahir al vespre a l'Acte final.

Però bé, com que tot això ja ho tinc clar i la majoria dels que llegireu el text també, prefereixo centrar la meva Jornada de reflexió al voltant de les acampades promogudes per Democracia Real YA, un fenomen que ha generat (o hauria de generar) debats, reflexions i contradiccions entre aquelles que ja estem organitzades per lluitar pels nostres drets nacionals i socials.

Com moltes, vaig començar totalment escèptica a la iniciativa, pensant que eren quatre frikis que no n'havien tingut prou amb la batukada de diumenge i no tenien res millor a fer que acampar a Plaça Catalunya. I, a sobre, espanyols. Mica en mica - i a mesura que disminuïa el gruix de feina de la setmana - vaig començar a veure com s'aixecava gent que mai s'havia aixecat, com acampava gent que acostuma a mirar-te malament quan li dius que no pots fer quelcom perquè tens una assemblea. I encara que continuava escèptica perquè no sabia qui hi havia darrera de tot això, ja m'era igual: ara era una acampada del poble.

Dijous a la tarda vaig anar-hi, poca gent encara, però molt bon ambient. Ahir em vaig quedar a dormir a Plaça Catalunya i la veritat és que va ser una experiència inolvidable. Però què ho fa - segons el meu criteri - que tot plegat hagi sapigut unir en una mateixa iniciativa a gent tan variada i a gent que no acostuma a organitzar-se per denunciar les mancances del sistema? Per començar, es reclamen coses molt obertes, assumibles per a tothom. També, perquè es tracta d'un esdeveniment lúdic i original que enganxa a les persones que potser no anirien a una manifestació: genera il·lusió i no crema. Finalment, també pel ressò dels mitjans, ja que no se'ls ha criminalitzat en cap moment - a molta gent li fa por que la criminalitzin-.

Però, quines mancances té? Es reclamen reformes al sistema capitalista, però no l'abolició de totes les seves estructures. Va ser impulsat des d'un marc hispanocèntric, però els independentistes han fet bona feina i ara ja podem parlar d'una #catalanrevolution. No parlaré de la necessitat d'una organització i estructura més sòlides, ja que és evident que un moviment popular no pot estar regit de la mateixa manera que les organitzacions on militem, que la revolució no la farà un Partit Comunista, sinó un moviment popular com aquest on la gent que porti temps currant amb unes estructures sòlides s'hi impliqui i el dugui a bon port. Tanmateix, també sabem que per a què hi hagués un vertader canvi hi hauria d'haver un nivell de combativitat més alt. Un nivell que, aleshores, faria que molta de la gent s'allunyés: un peix que es mossega la cua. Un debat controvertit però necessari i que no repatiré perquè ja fa temps que volta per la xarxa: http://www.kaosenlared.net/noticia/mas-barricadas-menos-batucadas-pan-rosas-anonymous

Però, i què? I què que aquesta no sigui la revolució dels nostres somnis? Un vertader revolucionari hi aniria, aniria i aniria i picaria pedra fins que allò s'acostés el màxim possible als seus somnis. Per què no ho estem fent? Per què molts dels que ens matem a fer cinc assemblees per setmana estem ajaguts al sofà i, fins i tot, alguns rajant de tot plegat? És que ens creiem superiors per haver-nos despertat abans? És que ens fa por la revolució? És que no ens interessa que la gent es mobilitzi si no és amb la nostra marca o les nostres maneres? Ens queda molt per aprendre i estem perdent una oportunitat.

Perquè, escolteu, tot això que està passant és fantàstic. Les sensacions que vaig tenir ahir a la nit envoltada de tanta gent que es plantejava alternatives al sistema on vivim encara que fós per primera vegada o que se'm quedessin curtes ni m'imaginava sentir-les, ni les oblidaré mai. I encara que després d'un dia de revolta tornarem a la violent normalitat jo estaré satisfeta si després de tot això, uns quants dels què mai s'havien mobilitzat decideixen organitzar-se i continuar picant pedra amb constància el seu dia a dia, als seus barris, pobles, ciutats i centres de treball i d'estudi. I m'és igual on decideixin organitzar-se, perquè jo caminaré amb ells malgrat no compartir els fins. I espero que tu també.