Creixent

Creixo a base de patacades i de dies intensos.

Sembla mentida, però fins ahir no m'havia topat cara a cara amb l'enemic. Sempre que parlem de capitalisme ens imaginem quelcom abstracte, una societat amb cara de monstre que se'ns menja progressivament. Un Felip Puig del Polònia reprimint al peixos que l'intentem combatre i quatre cares de polítics famosos i logotips de bancs i multinacionals.

Ahir l'enemic era molt més proper i sentir-lo parlar replicant les meves paraules em va atacar directament al nerviosisme i a la paciència, a la tranquil·litat de viure lluitant contra una cosa que no existeix físicament, contra una cosa que, tanmateix i per aquest motiu, no es pot aturar. Tenir a un dels culpables de la privatització de la universitat de tan a prop, argumentant allò que inargumentable amb boniques paraules per mantenir el prestigi davant del seu equip d'ovelletes i per enganyar a alguna ment innocent i despolititzada, em va sacsejar per dins.

Vas quedar retratat, senyor Cardús. I em vas donar els motius i la ràbia necessària per continuar lluitant per una universitat pública, popular i de qualitat. El moviment estudiantil no s'ha mort, el moviment estudiantil és ara i aquí i estem patint més atacs que mai! Despertem-nos, fem d'arcades barricades, tornem a sortir al carrer, defensem els nostres drets i construïm el temple de la saviesa que volem, no deixem que el dissenyin La Caixa o el Banc Santander.

Força! (mm.. i el títol? bé, sembla que la política continua superant la meva persona.. i la teva)

Actuar de manera revolucionària

A vegades sembla que la meva vida i les meves idees vagin separades. Com si a dins del cos tingués quelcom que m'impedís ajuntar-les, quelcom que li fés mandra deixar de ser una persona alienada i conformada amb el sistema. Analitzaré els que em semblen més cabdals.

La mandra que em fa formar-me. Sóc d'aquelles persones que creu imprescindible formar-se abans d'opinar sobre les coses. Tanmateix, malgrat que tinc els canals i les ganes de fer-ho, a l'hora de la veritat la mandra em supera. Una ex-estudiant de periodisme i sociologia no pot rebre "La directa" a casa seva i no llegir-la la majoria de setmanes, i el mateix dic amb les webs de contrainformació. És molt fàcil estirar-se al sofà i mirar les notícies de TV3 amb un punt de vista crític però desinformat de la realitat. Per ser coherent amb el què penso (que per ser un agent polític real hem d'estar molt més formades, que ens ha de preocupar immensament la realitat del país i de tot el món, ser crítics amb tots els textos que ens apareixen al davant per molt que els hagi escrit el nostre amic de l'ànima...) he de currar-me moltíssim el desenvolupament de la meva intel·ligència i l'erradicació de la mandra soporífera que fa estudiar. Sí, perquè això és estudiar. I estudiar m'agrada.

Els tics patriarcals. Des de que vaig començar a conèixer el món afectivo-sexual he arrossegat molts tics. Possiblement, dels tres punts, és el que mica en mica he aconseguit anar millorant. Sóc una persona molt menys patriarcal que la majoria, però encara que la teoria la tingui clara, no puc evitar posar-me gelosa cada vegada que veig que a ell li interessa molt certa noia. Amb el sexe també he sigut patriarcal. Sempre esperant que em vinguin, que em dominin, que no em preguntin. Els meus pensaments eròtics també són així. No mola gens. Però almenys he aconseguit poder mantenir sexe i no enamorar-me o minimitzar els sentiments de gelosia en aquest aspecte.I continuo actuant diferent amb els nois que amb les noies quan no els conec. I continuo potenciant els meus trets femenins per lligar o depilant-me i centenars de tonteries més. Tanmateix, poca gent ha aconseguit canviar-ho, això, així que m'hi esforçaré més quan hagi resol la resta de problemes.

Les drogues. Fumo i bec. Fumo poc i bec molt. I he tingut experiències molt desagradables per culpa de l'alcohol. Quedar-me sola, perdre'm festes, descontrolar-me, trencar coses, liar-me amb subhumans, tenir ressaques monumentals, perdre amics... i què hi guanyo? Res.

L'alcohol m'ha fet conèixer gent fantàstica, és cert. Però sóc prou vàlida per establir lligams com aquests sense necessitat d'embriagar-me, no? O de fer-ho amb moderació.

I ara un anàlisi una mica més serio: quan era petita deia que dependre d'un objecte era fins i tot pitjor que dependre d'una persona. Jo depenc de dos objectes, especialment de l'alcohol. Una droga acceptada per la societat occidental, però una droga que em transtorna com cap quan la prenc sense moderació i una droga que em té ben lligada i que m'està fent perdre la facultat de divertir-me sense ella i quan això em passi, quan m'adoni que no puc divertir-me sense beure, ja serà massa tard. I no vull acabar sent una ionqui, sent una puta merda que només serveix per sortir de festa i per follar, jo vull canviar el món i divertir-me i teixir complicitats reals amb la gent i l'alcohol m'ho impedirà si segueixo com fins ara, oi?

Ei, que em moderaré.


(I no vull escriure més... perquè... perquè... sóc la cosa més inconstant i imperfecta que existeix)

Renúncies

Per què renuncio? Per què no milloro?
Només vull omplir-ho una mica...

Érem, som i serem.

Les idees clares, i un passat commovedor.

(Cal mirar-lo de tant en tant quan els ànims estan baixos)

Et faig un croquis sobre l'alienació?

Planificant-me l'estudi per vomitar conceptes en un examen, planificant anar fent per aprovar la carrera i no per formar-me, planificant enviar currículums per tenir una feina, planificant cotitzar per tenir una vellesa digna, planificant marxar algun dia de casa, planificar quants diners necessito per fer tal cosa o per comprar-me tal altra, planificant borratxeres, planificant quants pitis puc fumar-me al dia, planificant com tenir unes relacions socials satisfactòries que encaixin amb els rols patriarcals, planificant com sentir-me plena, planificant com canviar tota aquesta merda.