Tenim la mania de posar i de posar-nos etiquetes. Segurament, ho fem per a fer-nos la vida més fàcil, per a estalviar-nos temps de conèixer a una persona i saber informació seva només dient-te: "és pija", "és emo", "és punk" o - per relacionar-ho més amb la temàtica de l'entrada - ... "és gai", "és bollera", "és bi, pots provar-ho que potser cola"...
Jo em pregunto fins a quin punt és tant necessari fer-ho. Fins a quin punt les nostres sexualitats estan definides i són estàtiques. Com pot, una cosa tan simple com el sexe, comportar tantes dificultats i ser l'eix central de molts dels nostres problemes? No et pensis, tampoc sóc d'aquelles que neguen que existeixi l'amor, però realment, quan es tracta de sexe i prou, per què ens hem de menjar tant l'olla? Per què hem d'anar amb secretets? Per què no en podem parlar obertament amb els nostres amics? I sexe i prou... realment existeix? No podem ser amigues d'aquelles amb qui practiquem sexe i després no cal que ens donem explicacions del què fem la resta dels nostres dies? I ja no dic amigues, és que no és bonic abraçar-se com si fossiu la parella més enamorada del món? Tinc un garbuix mental la veritat. Però el que em preocupa més no són els meus dubtes, sinó la incapacitat que tenim per parlar-ne, d'aquests. Fins i tot amb gent conscient del patriarcat i que fins i tot milita per a abolir-lo. Una cosa és divertir-se fent premsa rosa, intentant esbrinar qui s'ha enrotllat a la darrere festa, l'altra són els insults, les males mirades i les putes etiquetes.
Són molts els dubtes que tinc sobre aquest tema. I qui més em coneix ho sap. Per això m'està costant molt escriure això, tenir un discurs estructurat i definit... no vull donar explicacions de res, vull que visquem el sexe lliurement i sense pressions socials - i ja no dic del govern conservador que tenim - sinó, pressions nostres, entre els nostres grups d'afinitat...
Potser sóc un bitxo raro, potser no, però em sento desplaçada, masses parelles monogàmiques al meu voltant, i les que no en tenen tanmateix també estan plenes de tòpics... i jo mateixa, que em costa trencar-los... a part de sortir avui al carrer les que puguin, crec que el més important és que parlem molt i ens comuniquem molt, que no tinguem por d'explicar els nostres dubtes, debatre les nostres opinions i compartir experiències entre tots i totes. Tots i totes. Sí.
Jo em pregunto fins a quin punt és tant necessari fer-ho. Fins a quin punt les nostres sexualitats estan definides i són estàtiques. Com pot, una cosa tan simple com el sexe, comportar tantes dificultats i ser l'eix central de molts dels nostres problemes? No et pensis, tampoc sóc d'aquelles que neguen que existeixi l'amor, però realment, quan es tracta de sexe i prou, per què ens hem de menjar tant l'olla? Per què hem d'anar amb secretets? Per què no en podem parlar obertament amb els nostres amics? I sexe i prou... realment existeix? No podem ser amigues d'aquelles amb qui practiquem sexe i després no cal que ens donem explicacions del què fem la resta dels nostres dies? I ja no dic amigues, és que no és bonic abraçar-se com si fossiu la parella més enamorada del món? Tinc un garbuix mental la veritat. Però el que em preocupa més no són els meus dubtes, sinó la incapacitat que tenim per parlar-ne, d'aquests. Fins i tot amb gent conscient del patriarcat i que fins i tot milita per a abolir-lo. Una cosa és divertir-se fent premsa rosa, intentant esbrinar qui s'ha enrotllat a la darrere festa, l'altra són els insults, les males mirades i les putes etiquetes.
Són molts els dubtes que tinc sobre aquest tema. I qui més em coneix ho sap. Per això m'està costant molt escriure això, tenir un discurs estructurat i definit... no vull donar explicacions de res, vull que visquem el sexe lliurement i sense pressions socials - i ja no dic del govern conservador que tenim - sinó, pressions nostres, entre els nostres grups d'afinitat...
Potser sóc un bitxo raro, potser no, però em sento desplaçada, masses parelles monogàmiques al meu voltant, i les que no en tenen tanmateix també estan plenes de tòpics... i jo mateixa, que em costa trencar-los... a part de sortir avui al carrer les que puguin, crec que el més important és que parlem molt i ens comuniquem molt, que no tinguem por d'explicar els nostres dubtes, debatre les nostres opinions i compartir experiències entre tots i totes. Tots i totes. Sí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada