fins que els lleons no tinguin els seus historiadors,
les històries de cacera seguiran glorificant als caçadors

dilluns, 31 de gener del 2011

Per sobre de tot, PRAXIS

Quan estudies Marx, és inevitable plantejar-se el funcionament de la societat capitalista. Jo em plantejo més aviat, quines reaccions té la gent despolititzada davant d'unes denúncies tan clares i tan aplicables a la política neoliberal i a la tisora amunt, tisora avall que tant està de moda. Per exemple, ara mateix, 22 hores abans de fer l'examen, la meva classe es deu estar fent palles pensant en l'emancipació de la classe obrera que acabarà amb l'alienació i l'explotació que genera la contradicció entre classes socials.

És molt possible que, malgrat tot, quan arribin a copsar l'essència de Marx (dur a la pràctica les seves idees, la crítica a l'idealisme que no té en compte que no som, sinó que fem), ni es preguntin perquè no li fan cas després d'haver assumit totes les seves crítiques al sistema de producció burgès. Possiblement, s'autorespondrant amb tòpics com: és que les teories de Marx ja no tenen sentit al segle XXI, és que el comunisme ja es va aplicar i no va donar bons resultats, és que actualment no hi ha consciencia de classe obrera (i serà ben cert que és això, però és culpa de l'estat del benestar burgès que ha eliminat aquesta consciència amb el claríssim objectiu d'apaivagar les reivindicacions marxistes), és que les teories de Marx estan bé però no es poden dur a la pràctica, ja es va veure a l'URSS. A aquesta penya només se'ls pot respondre dues coses: apreneu història i enteneu Marx.

Llavors tindrem un altre sector de gent que hauran entès que el marxisme no té sentit si no es duu a la pràctica i que, realment, creuen que la revolució és el camí. Només el 3% serà coherent amb el que pensa i militarà a qualsevol organització que intenti duu a la pràctica (amb més o menys èxit, això és indiferent) aquestes teories de Marx que tant li han agradat. La resta, respondran: No tinc temps, treballo i estudio, no hi ha cap organització que em representi, jo no serveixo per fer política, no estic prou format, a les assemblees sempre hi ha rols de poder i realment no són assemblees, m'he de concentrar amb els estudis, estic cremat d'haver lluitat durant molts anys sense veure'n el resultat... QUINA MERDA DE PRAXIS ÉS AQUESTA?

D'acord que les organitzacions d'esquerres tenim greus problemes, d'acord que no hem aconseguit arribar en discurs i pràctica a les grans masses de la població. Però una mica de coherència ideològica no fa mal a ningú.

Tothom assumeix les condicions subjectives.
Alguns, les objectives. (atacades per l'estat del benestar, però que mica en mica el monstre neoliberal torna a destapar amb les reformes laborals).
I la lluita (tercer factor que fa possible la revolució), la lluita... realment la tenim assumida?

Realment ens creiem que podem fer la revolució? O estem jugant a fer xerrades i pancartes? Estic segura que tothom en dirà que no, que la revolució mola. Però no som el què pensem, sinó el que fem, i si la resposta real és i sembla ser negativa... apaga y vamonó!

(o ens ho currem més i canviem aquest sistema d'una puta vegada, que des de que Marx va escriure els manuscrits ha plogut massa i al final ens ofegarem)

diumenge, 30 de gener del 2011

Fotografia

El focus d'atenció és un balcó d'una gran ciutat mediterrània. El balcó té rajoles quadrades de color crema, però si hi camines descalça són molt fredes. De fet, tampoc pots caminar-hi gaire, no és pas més gran que una taula de ping-pong. Les baranes són de ferro, algunes cargolades, formen dibuixos bonics i simètrics. Hi ha fruita, no sé a on però n'hi ha. Seca, potser, com una decoració que s'enfila per les baranes. A l'esquerra un tamboret de tres potes amb el coixinet gris de netejar-lo poc. També hi ha quatres burilles de tabac d'enrotllar al terra. Cendrós. La ciutat és de colors. Color fúcsia, color ocre i color marró. També algunes tovalloles verdes esteses als altres balcons i banderes, banderes que també són de colors. Contrasten amb el marró de les parets i donen personalitat als balcons, que discuteixen a la nit, perquè tothom els senti. Aquest balcó té una pancarta, una pancarta blanca feta a mà. El Lluís Gavaldà diu que és per aturar la guerra, però podria ser per qualsevol altre cosa. Preferiblement alguna reivindicació del barri, que la guerra li queda massa lluny.

Fa un sol espatarrant.

Ella ha retirat les cortines que tapaven el terrat. Són les dotze, però a dins del pis encara era de nit. El sol li ha empetitit els ulls. S'ha tret un cigarret que tenia guardat darrere l'orella i l'ha encés amb algunes dificultats. Fa una mica de vent, avui. A ell no li agrada el tabac i a ella li agrada fumar després de fer l'amor, però s'estimen igualment. Ella pensa. Deixa que els seus fantasmes se'n vagin ben lluny, amb el fum que treu lentament. Potser pensa que no l'hauria de convidar tantes vegades al pis o que tenen una relació massa formal, potser prefereix fer-se un horari de totes les coses que ahir va deixar de fer per veure'l i que avui haurà de fer amb presses i malament. L'interrupció. Ell l'abraça per darrere i la seva samarreta ampla, una de cutre de color taronja amb unes lletres negres, s'arruga d'una manera molt simpàtica. No porta pantalons i la pell de les cames se li ha posat de gallina. Ell sap que la cigarreta de després és sagrada, però vol fer-la enfadar. Ella no es gira, li agafa els braços i recolza el cap sobre el seu pit. El cigarro s'apaga, però ella continua recolzant un braç a la barana de ferro i tanca els ulls. I de sobte, el flaix. La sorpresa. La realitat. El desequilibri de totes les forces harmonitzades. El record i el temps mort. El romanticisme idílic i una fotografia que es farà famosa pel flickr i que més endavant la publicaran a tots els murs del facebook. Són aquelles fotos típiques que semblen quadres, però que són persones reals i desprevingudes. Persones boniques. El veí indiscret ha resultat ser extrany, però simpàtic. I els ha convidat a beure cafè amb llet.

Porta ulleres de pasta i és del TRESC.

*

Aquesta és l'única i importantíssima raó per la què vull veure en un pis.
La ciutat no té nom, però comença per B i acaba per A.

Els Pets – Del Balcó De Casa

divendres, 14 de gener del 2011

Blackberries per curar la crisi, SOMRIU! (són gratis, eh?)

Podriu-vos en el vostre xat i deixeu-nos a la resta d'éssers en pau. Les Blackberries són gratis perquè en pugui tenir tothom i tothom pugui apreciar les novetats tecnològiques de l'era moderna i valorar la feina de les companyies telefònics i els tècnics gràcies als quals tenim xat de Blackberry.

(i falses necessitats que ens irriten i ens ofusquen si no les podem cumplir)

(els pares de la marta són els únics que tenen seny, però ella no ho pot entendre
)

(obsolència programada? sí, LA DELS VOSTRES CERVELLS ALIENATS)

dimecres, 12 de gener del 2011

Responsabilitat

Crec que tot això em va gran. Fins ara m'havia limitat a ventar la petita flama perquè anés creixent. Ara, tinc por. Ser conscient que puc fer una foguera i limitar-me a quedar-me en un racó picant dues pedres perquè en salti alguna espurna, és dur. Dur i cobard. Molt cobard. Perquè era conscient del què suposava el compromís. (I també que em superava).

Les millors revolucions es fan a batzegades i sense pensar-s'ho massa.
No és el meu estil.

------------------------------------------------------------------------------------------------------------

APRENDRE A FER SERVIR L'ENCENEDOR

CREMA,

CREMA,

CREMA,

CREMA

dimarts, 11 de gener del 2011

El teu deliciós somriura (amb a)

Ser sociòleg implica saber-se separar del teu rol per ser conscient dels seus efectes.
En el teu cas, no puc.

Ganes de ser diferent? No, no m'estaria menjant tant l'olla.
Potser hi ha una paraula vàlida, però podria ser l'altra. I això fa por.

dilluns, 10 de gener del 2011

Desmaquillant enganys

Sempre és curiós saber que allò que t'imagines és una certesa: alimenta el teu ego com a persona intuïtiva en aquest aspecte. Encara és més curiós saber-ho, però, mesos després de que tot hagi passat. Això et planteja moltes coses sobre la confiança que les persones aboquen sobre tu o, més que confiança, el sentiment que els generes: protecció i no pas amistat, pena i no pas complicitat.

La veritat és que això posa el finikitu que necessitava. Mentalment fa temps que ho tenia clar, però necessitava algun estímul real que m'ajudés, que em fés de punt escrit i no només oral.

Deixar-ho escrit també mola, és un bon costum que he anat perdent per culpa del Facebook.

Ei, m'agrada, m'agrada molt, estic contenta. I tinc l'autoestima mental pels núvols: com puc arribar a endevinar aquestes coses d'una manera tan clara? Em plantejaré fer-me mèdium, de veritat.

diumenge, 2 de gener del 2011

Treballar

Rellegint el text anterior m'he adonat que repeteixo molt aquesta paraula en dos estadis completament diferents.

- El treball entès com a inversió d'un temps i uns esforços en obtenir un salari
- El treball entès com a inversió d'un temps i uns esforços per construir una societat millor en la què la concepció anterior del treball perdi el seu sentit negatiu

Hauré d'ampliar el meu vocabulari per diferenciar els conceptes.

Reflexions al Carrefour

Quatre hores d'alienació donen per pensaments de tot tipus i color, però mentres la teva ment viatja a la velocitat d'un coet les teves paraules i accions semblen automatitzades per acontentar al màxim als teus superiors. Un cop has acabat d'odiar la teva submissió lingüística, et tortures mentalment per no cedir i, malgrat tot, continues parlant en una llengua aliena arribes a la conclusió que no ets tu qui està darrere aquell taulell, sinó una simple màquina que s'activa amb les piles d'un bon sou.

Enfocant els problemes personals als col·lectius, com ha de fer tota reflexió, arribem sempre a les sàvies conclusions de Marx sobre l'alienació de l'assalariat envers una feina que no li pertany. Un problema que s'agreuja amb la passivitat social envers la precarització del treball, envers la queixa sense acció que tan caracteritza als catalans. I ja no parlo d'arribar a l'arrel del problema i copsar que la seva destrucció és l'única sortida.

Només demano una mica de dignitat personal quan, malgrat el gran allau de retallades socials en nom de la deesa Crisi, la massa no fa el mínim esforç per organitzar-se amb els seus iguals per defensar els seus drets treballant dia a dia. S'ha perdut la cultura del combat. De la dignitat.

Iaia: Ya voy yo a colgaros los pantalones, a ver si me dan un puesto de dependienta en el Carrefour a mi también!
Company de feina: Jaja, a ver, a ver...
Iaia: ¡Como ahora se trabaja hasta los 67! Y después dicen que no hay faena para los jóvenes... yo os la dejo toda, toda.
Company de feina: Ya, ya... ¡esto de la jubilación!
Iaia: Es una vergüenza, pero ya me dirás tu que le vamos a hacer...
Company de feina: Pues nada, que podemos hacer, a trabajar... ¡que le haremos!, ¿no?
Iaia: ¡Así es, con energia!

I jo? Jo estava massa enfeinada (alienada) plegant camises per dir-hi alguna cosa. Però què havia de fer? Algú m'ho pot dir? Si genero debat mentres treballo rendiré menys i si rendeixo menys no m'allargaran el contracte i si no m'allarguen el contracte no tindré diners per independenditzar-me econòmicament i moralment dels meus progenitors.

Cal destruir tota aquesta merda amb l'arma del treball i la convicció.
I no només amb successives vagues generals.
Sinó aplicant-les a un canvi de consciència col·lectiva.

El triomf d'una vaga no es compta amb el nombre contanidors cremats, sinó amb el de consciències sacsejades. Treballarem per assumir-ho.