Ara, al mes de maig del 2011; aquí, als Països Catalans.
Portàvem mesos, potser anys, endormiscats d'aquella manera com quan fas la migdiada, que tens un ull obert i l'altre clos i mig t'enteres de les coses, mig somies revolucions. Les acampades han sigut un despertador, un despertador molt potent. Des d'arreu de les acampades dels Països Catalans s'han despertat tots els eixos de lluita social. Tots estan en alerta. Tots tenen dos ulls per a veure que no estan sols, que la gent il·lusionada surt de sota les pedres, que només faltava desemboirar-los la ment, trencar-los la rutina del seu dia a dia centrat en la feina i els estudis, fer-los sortir al carrer i trobar-nos, parlar, comunicar-nos; per després organitzar-nos.
Cada dia veig més clar que això de les acampades té molt potencial. Hem ocupat els espais públics, i totes aquelles reflexions, crítiques, dades, estudis, problemes, il·lusions i debats que teníem guardats en un calaix a la llibreta de les assemblees, ara han pres al carrer, ara cada dia ressonen per les places dels Països Catalans i tothom se'n sent partícep, i tothom vol fer-hi alguna cosa. Només per posar un exemple, el mític debat "violència sí", "violència no", que sí d'una manera "se'ns allunya la gent", que sí de l'altra "no incidim en les estructures reals" mai havia estat tan present en boca de tothom.
I és que d'una cosa tan ambigua com és la democràcia i la reclamació de la seva aplicació real n'han sorgit milers de lluites on cadascú podia estar més o menys implicada o fins i tot desconèixer: educació, sanitat, habitatge, gènere, immigració, cultura, ecologia... i fins i tot l'autodeterminació dels pobles, perquè tots aquells que vam tenir la lluita independentista com a primera lluita social i que pensàvem que aquests anys l'estàvem guanyant, potser estem baixant del burro, potser estem veient que per molt mediàtica que sigui l'independència (fruit de l'independentisme de tratge i corbata) la realitat de la majoria de la població és l'apatia i l'allunyament envers aquesta qüestió que, cal no oblidar-ho i sembla que molts han oblidat, no deixa de ser una qüestió social més i una reivindicació d'un dret bàsic com és la llengua, la cultura i el dret a decidir. Tornant al tema, cadascuna d'aquestes lluites està agafant força: els estudiants comencen a plantejar-se què fer contra les retallades que fa temps que s'anuncien a la seva universitat i una convocatòria com tantes d'altres a la UAB ha sigut la mar de fructífera i ens ha tret el pessimisme que algunes duiem a sobre, demà a Terrassa totes anirem a donar suport a la lluita contra les retallades en sanitat a la Mutua i - gràcies a l'acampada - serem més que mai i - gràcies a l'acampada - m'aproparé a un tema i a una lluita que desconeixia. Igual que avui totes ens hem vist sacsejades per les experiències de desnonaments i com s'organitzen i se solidaritzen entre elles. Necessitàvem això, necessitàvem això i ningú ho havia sapigut veure, ningú més que l'espontaneitat de les inquietuds socials que totes duem a dins, des de les que estem implicades i organitzades, fins a aquelles que duien una rutina alienada i s'han trobat el Raval de Montserrat ple de tendes o la Plaça Catalunya amb més vida més enllà dels coloms.
I demà? I on va tot això? I si no es reclama res factible? I si desallotgen? (...)
És igual, ara el despertador ja ha sonat.
Serà qüestió d'esforç individual i col·lectiu que ens aixequem dels nostres rulos (màrfegues, aïllants... les acampades també serveixen per enriquir vocabulari!), ens netegem les lleganyes i comencem a caminar amb pas ferm i totes agafades de la mà. Perquè malgrat que unes ja estiguessim pensant en l'esmorzar i les altres encara no haguessin obert els ulls, ara ens hem despertat al mateix so, i encara que ens separem per a tornar a les nostres lluites quotidianes i jo tornaré a les assemblees d'estudiants i tu tornaràs a les plataformes de desnonades, estic segura que el despertador no ha sonat en va i que, molt més fortes que abans, avançarem juntes cap a un món millor.
