28 de juny

Tenim la mania de posar i de posar-nos etiquetes. Segurament, ho fem per a fer-nos la vida més fàcil, per a estalviar-nos temps de conèixer a una persona i saber informació seva només dient-te: "és pija", "és emo", "és punk" o - per relacionar-ho més amb la temàtica de l'entrada - ... "és gai", "és bollera", "és bi, pots provar-ho que potser cola"...

Jo em pregunto fins a quin punt és tant necessari fer-ho. Fins a quin punt les nostres sexualitats estan definides i són estàtiques. Com pot, una cosa tan simple com el sexe, comportar tantes dificultats i ser l'eix central de molts dels nostres problemes? No et pensis, tampoc sóc d'aquelles que neguen que existeixi l'amor, però realment, quan es tracta de sexe i prou, per què ens hem de menjar tant l'olla? Per què hem d'anar amb secretets? Per què no en podem parlar obertament amb els nostres amics? I sexe i prou... realment existeix? No podem ser amigues d'aquelles amb qui practiquem sexe i després no cal que ens donem explicacions del què fem la resta dels nostres dies? I ja no dic amigues, és que no és bonic abraçar-se com si fossiu la parella més enamorada del món? Tinc un garbuix mental la veritat. Però el que em preocupa més no són els meus dubtes, sinó la incapacitat que tenim per parlar-ne, d'aquests. Fins i tot amb gent conscient del patriarcat i que fins i tot milita per a abolir-lo. Una cosa és divertir-se fent premsa rosa, intentant esbrinar qui s'ha enrotllat a la darrere festa, l'altra són els insults, les males mirades i les putes etiquetes.

Són molts els dubtes que tinc sobre aquest tema. I qui més em coneix ho sap. Per això m'està costant molt escriure això, tenir un discurs estructurat i definit... no vull donar explicacions de res, vull que visquem el sexe lliurement i sense pressions socials - i ja no dic del govern conservador que tenim - sinó, pressions nostres, entre els nostres grups d'afinitat...

Potser sóc un bitxo raro, potser no, però em sento desplaçada, masses parelles monogàmiques al meu voltant, i les que no en tenen tanmateix també estan plenes de tòpics... i jo mateixa, que em costa trencar-los... a part de sortir avui al carrer les que puguin, crec que el més important és que parlem molt i ens comuniquem molt, que no tinguem por d'explicar els nostres dubtes, debatre les nostres opinions i compartir experiències entre tots i totes. Tots i totes. Sí.

Anem a parlar de l'estat policial

Després de llegir el llibre de 'Cròniques dels 6 i altres retrats de la claveguera policial' d'en David Fernández, una onada de gèlida impotència ha recorregut el meu cos.

La seva seguretat és la nostra inseguretat, el nostre no poder caminar pels carrers tranquils, no poder confiar en qui tenim colze a colze en una manifestació, el nostre ofec constant que ens suposa saber que tots els nostres moviments són videovigilats i que - si entrem a la seva "llista negre" - tenen impunitat per rastrejar-nos fins a fer-nos caure en el més fosc dels pous de la repressió.

I això no ens ha de fer por. Nosaltres tenim una arma molt més forta que és la raó. La raó i la solidaritat. No és una guerra, no es tracta d'una lluita entre dos bàndols oposats. Ells són simples mercenaris que un cop acabada la seva jornada laboral de 8 hores tornaran a casa i faran l'amor amb les seves dones i jugaran amb les seves filles. La nostra jornada laboral són les 24 hores del dia, perquè tenim la ferma convicció que fem les coses ben fetes - i les fem - i no ens n'amageum darrere el casc, ni el tratge i la corbata d'aquells que els han donat les ordres, ni darrere les mentides dels mitjans de comunicació.

Donem-hi la volta. La seva repressió ha de servir per legitimar-nos, per demostrar que allò que fem - okupar espais buits, denunciar l'especulació del nostre territori, denunciar els culpables de la crisi i la precarització laboral... - els molesta, i que crec que deu voler dir que tenim raó. Perquè ens tracten de marginals i d'immadures, però necessiten un dispositiu de 500 Mossos d'Esquadra, 200 infiltrats i una Unitat Especial - l'antic grup dels 6 del què parla el llibre - per combatre'ns quan nosaltres, en les nostres petites victòries, l'únic que hem necessitat és el do de la perseverança, perseverança per seguir dempeus malgrat la repressió, perseverança per continuar defensant les veritats amagades pels seus periodistes - i que tant mal els fa que surtin a la llum.

Seguirem. Seguirem sent solidàries per combatre el seu estat policial, per combatre el monopoli de la violència. Perquè la criminalització que els moviments socials hem patit aquests últims dies amb el bloqueig al Parlament no té nom, i és la nostra feina desmentir-ho i fer pedagogia: com ens pot titllar de violents l'estat que cada dia l'exerceix sense miraments? La línia entre legalitat i legitimitat és difosa en el nostre estat pseudodemocràtic governat pels mercats - i pels polítics que executen els seus interessos.

Recomano aquest llibre a totes aquelles que vulguin bastir-se de més experiència sobre l'estat policial i - també - per fer un recorregut per les lluites dels 15 darrers anys a Barcelona (fins al 2006), unes lluites que nosaltres no hem viscut però que han de servir per teixir consciències i experiència, per compartir-les i combatre així les seves mentides. Les seves tortures. La seva repressió.

Saps quan tens aquells nervis inútils?

Sí, els que es resolen amb una Copa Danone i la solidaritat de les amigues...!